La lliçó que hauria d’aprendre el pensament progresiste imperant és que cal reflexionar sobre la deriva que ha portat relativitzar-ho tot.

 

La cerca de les veritats absolutes al segle XX de finals de l’era moderna ens va portar a un enfrontament entre absolutismes i després de la II guerra mundial ens ha conduït a un relativisme  cultural i social del postmodernise.

 

Avui triomfen noves veus venint ja no de parlaments democràtics ni de centres de coneixement com universitats sinó de personatges o d’empreses que imposen el seu pensament amb diners o mitjans de tecnologia digital (xarxes socials, AI…).

 

Contra aquest relativisme, reivindiquen recuperar noves veritats absolutes (oxímoron) al preu de menys democràcia i menys llibertat.

 

Les pautes de comportament ens venen de gent que com descriu en López Burniol en el seu article de La Vanguardia del dia 11 de juliol, són d’una “contextura moral ínfima, ignorància acreditada i mala educació flatulenta”.

 

Cal recuperar el lideratge moral d’acord amb principis oblidats que vàrem aprendre i majoritàriament i democràticament, exercint la veu, saber fer callar a aquelles minories que partint d’aquest relativisme i una falsa superioritat moral ens han portat a l’actual desgavell moral, social i cultural.

 

Riure les gracietes al poca-solta de la classe ens ha portat a estar liderats per poca-soltes.

 

Potser ja n’hi ha prou de nimby i de barroeries, d’exclusions però també de toleràncies extremes.

 

Això es pot fer i s’ha de fer sense tirar-se als braços dels qui ens estan esperant amb un somriure salvador per anar a un nou absolutisme: el seu.

 

Quan ens diuen “fem el xxx gran un altre cop” o recuperem la “identitat nacional” parlen del seu “el que digui” i la seva “identitat”.

 

D’entrada cal que identifiquem el problema i la situació, ser conscients des d’Europa del bagatge que tenim, però també de les mancances que arrosseguem, deslligant-se (el que puguem) d’aquests poders simplistes i plens de vanitat i corregir la manca de coneixement que tenim d’una part del món que demogràficament, però també econòmicament representa la major part. L’orient i especialment la Xina.

 

Els xinesos coneixen molt bé el nostre món, han viscut entre nosaltres, han estudiat a les nostres universitats, parlen el nostre idioma i alguns han tornat al seu país.

 

Quan occident reflexionem partint de la nostra tradició filosòfica (’Aristòtil passant per Kant o Friedrich Nietzsche i Karl Marx, però també Zygmunt Bauman,  Jürgen Habermas o Noam Chomsky per citar-ne tres més recents), oblidem que els principis filosòfics d’orient tenen altres orientacions: Lao Tzu, Confuci, Buda dels quals a occident en tenim un gran desconeixement.

 

Estem jugant en un món global només amb la mitat de les cartes de la baralla.

 

Ens cal desvincular-nos de certs pensaments tòxics i començar a armar-nos no tan militarment sinó en aspectes més substancials.

 

Aquí anem en direcció contrària i menystenim la filosofia en l’àmbit educatiu i enaltim personatges com també descriu en López Borniol en el seu article “autòcrates amb rivets estrafolaris d’ignorància, vanitat, grolleria, desvergonyiment i menyspreu dels altres”

 

Ho veiem arreu, també en les nostres televisions i els programes televisius

 

Queda molt per fer i anem tard